– JORDI CASTELLS –

Altre cop el brillant Víctor Alexandre posa els punts sobre les ‘is’.

fonts: e-noticies.cat, victoralexandre.cat

Ves per on, l’afer intern que ha patit Reagrupament aquests darrers dies ha servit per posar en evidència no sols la seva força sinó també el pànic que genera en els partits del ventall parlamentari. Tots, però especialment CiU i Esquerra, s’hi han llançat a la jugular amb desqualificacions que no han fet res més que demostrar l’estat de nervis amb què ambdues forces afronten les properes eleccions. Aquesta, per tant, ha estat la primera gran victòria de Reagrupament: fer visible la seva força a través de la por i dels rius de tinta que genera. És comprensible, tanmateix. CiU gaudeix d’una magnífica implantació a tot el territori i ha guanyat sempre -sempre- les eleccions al Parlament, i Esquerra, d’ençà que és al govern, ha millorat espectacularment el seu nivell de vida. S’entén, per tant, el desfici de la primera per recuperar el poder i l’angoixa de la segona davant la certesa de perdre’l.

Cal tenir en compte que després del frau a la societat catalana que ha suposat el segon tripartit, amb una espanyolització de Catalunya com no s’havia vist mai en els darrers trenta anys, CiU s’ha trobat que els seus adversaris li han servit en safata el retorn a la Generalitat. No és estrany, per tant, que la neguitegi Reagrupament. Empipa molt que t’obliguin a compartir una victòria quan més a prop et veies d’aconseguir-la tot sol. CiU, és clar, està encantada amb la promesa de Reagrupament, en el sentit que farà mans i mànigues per tal que no hi hagi un tercer tripartit, però la inquieta molt que això l’obligui a acceptar les seves condicions desacomplexadament independentistes. “Reagrupament no és prou sòlid”, ha dit Felip Puig. I Joan Puigcercós ho ha reblat dient que “per gestionar un partit no n’hi ha prou amb personalismes”. Molt interessant. De tota manera, tots dos cometen un greu error. I és que jutgen Reagrupament com si fos un partit polític quan no és res més que una associació. Només una associació. Els paràmetres, per tant, no tenen res a veure. Curiós, per tant, que el senyor Puig dediqui tanta energia a blasmar una cosa que no considera sòlida i que el senyor Puigcercós, més biliós, gosi acusar Reagrupament de personalismes. Francament, ratlla l’esperpent que això ho digui l’home que més ha maquinat a Catalunya per aconseguir la presidència del seu partit, per controlar-ne l’aparell, per alimentar-ne la guàrdia pretoriana i per impedir sotmetre a la consideració de les bases l’estafa del nou finançament. Estem parlant, en definitiva, de l’home que governa Esquerra amb només un 37% dels vots i que, juntament amb la seva direcció, ha foragitat més de 350.000 votants i 3.500 militants. Els números sempre expliquen moltes coses, i també moltes pors. I allò que no diu el senyor Puigcercós és que el nombre d’associats a Reagrupament supera la meitat dels militants d’Esquerra.

Però hi ha una altra qüestió que ningú no sembla tenir en compte i a la qual s’hi referia Ferran Pujol, membre de Reagrupament, en un article: “El 100% de la Junta i dels associats treballen pel projecte a partir de les set de la tarda, en acabar la feina. No fem política des d’escons o des de càrrecs pagats per tots els ciutadans. Això vol dir que en el món del voluntarisme la capacitat d’aguantar impertinències és molt diferent que quan et paguen un sou per fer-ho”. Doncs sí, mentre alguns cobren sous astronòmics, fins i tot quan fan declaracions, d’altres treballen per la llibertat de Catalunya a les hores que la seva jornada laboral els deixa lliures. Exactament de la mateixa manera que els milers de voluntaris que fan possibles les consultes sobre la independència.

I quina és la segona victòria de Reagrupament? Doncs haver aconseguit que en parlin tots aquells diaris i totes aquelles emissores de ràdio i de televisió que fins ara l’havien silenciat.

Víctor Alexandre

Furgant pel pc he trobat uns mp3 que ja no recordava que tenia. Els aniré penjant al youtube per a que quedin per la posteritat, aquí va el primer:

http://www.youtube.com/watch?v=69KdjDCeLss

Bé en primer lloc volia dedicar aquest primer paràgraf als sociates que van entrar recentment aquí enfotent-se ridículament de la suposada mort de no sé quin projecte polític. No canteu victòria, sociates… Reagrupament és més viu que mai, i Laporta cada dia més a prop. Al novembre us quedareu sense feina alhora que el país serà més a prop de la independència. Als que van fer-ne mofa també al Facebook els regalo des d’ací una bona rialla –> Qui és l’astronauta ara? Aneu a riure’s tots plegats d’algú altre, per favor. N’hi ha que intentem salvar un país.

En segon lloc un comentari per la gent que ha dit que es donaria de baixa: Bé, no? Què passa, que al primer contratemps s’ha d’abandonar el vaixell? Per què la premsa i els sociates diguin que ja ha petat tot la gent s’ha de decebre i començar a trencar carnets en menys de 48 hores? No és això companys. L’estil del Doctor és de no fer RES a cop calent, ho hauríeu de saber ja. Aquesta jugada ha estat pensada a la manera de fer dels més brillants jugadors d’escacs.

En tercer lloc tots els meus respectes per l’Emili Valdero i la FEINADA que ha fet. Gent com ell no se’n troba massa avui dia.

En quart lloc una petita reflexió. Hem arribat fins aquí, i hem de seguir endavant. Perquè el país s’ho mereix, perquè la gent hi ha posat il·lusió i molt d’esforç, perquè o ho fem nosaltres o no ho farà ningú. Mort a l’autonomisme. L’estil de les convergències i dels tripartits no difereix a la pràctica en res, el resultat és el mateix: mentre uns quants polítics professionals s’empatxen a costa del contribuent, el país se’n va a la merda.

Cada cop som més els que en tenim prou. Aviat serà l’hora dels valents.

WE CAME TO DANCE II

Després de l’èxit de la primera edició, tornem amb més canya que mai.

23:00h, SOMA Club, Lleida.

Si a la primera no vau poder venir, no us perdeu aquesta:

Queen, Cerrone, Alphaville, Boney M, Chic, Village People, Pet Shop Boys, Madonna, The Cranberries, Marc Almond, Fancy, Roxette, David Bowie, …

US HI ESPEREM!

CUINAR ÉS SENZILL I SALUDABLE.

• Bolquers ‘a la lleidatana‘

Mode de preparació:

Apropeu-vos a l’hospital o residència geriàtrica que us caigui més a prop de casa i regireu en els contenidors d’escombraries que hi hagi al davant. Haureu de trobar-hi bosses de plàstic grans plenes de bolquers usats per a adults. Preneu-ne una i us l’endueu a casa. Allà triareu d’entre tots els bolquers els sis o set que estiguin més cagats i pixats, i els triturareu i posareu dins una olla gran. Notareu ja en aquest moment que els efluvis que desprén la pasta en qüestió és vomitiva. Un cop confirmat això, és que la preparació del plat de moment va bé.

Si veieu que la pasta és massa sòlida, us podeu pixar dins l’olla i fins i tot convidar alguns amics per a que també s’hi pixin. Això li donarà més aspecte de sopa, i la farà més fàcilment menjable. El gust se’n veurà alterat en la mesura que el percentatge de gust de caca baixarà respecte al percentatge de gust de pixats, però bé, aquest és un detall que si esteu llegint aquesta recepta dubto que us importi massa. Si tot i així us importa, doncs cagueu-se dins l’olla per a reequilibrar el tema i ja està.

Per acabar afegiu a l’olla un pot de claus (ja sabeu, com més rovellats i punxeguts millor etc) i remeneu bé per a que aquests quedin ben disseminats en la mescla. Els claus no tenen cap funció gastronòmica en concret, són més que res per a que us feu tot de ferides a les genives i al paladar i així la caca i el pipí podran produïr-vos més fàcilment infeccions a la boca i mandíbula, i amb una mica de sort escampar-se arreu del torrent sanguini (si els bolquers són d’hospital en aquest sentit és millor que si són de geriàtric).

-El plat ja està gairebé llest, tan sols falta donar-li el toc lleidatà, ja que com he dit abans són ‘a la lleidatana’. Per a fer-ho tirarem a l’olla una foto de l’excelentíssim alcalde de la ciutat Àngel Ros, conegut arreu pel seu incondicional amor a la ciutat i per prestar un servei dedicat totalment a la gent i sense cap pretensió personal en el món de la política. També és conegut per ser un gran patriota del que ell considera la seva única nació, l’espanyola.

Algú em podria dir: ‘però no hauries pogut triar algun altre personatge més representatiu de Lleida?’ i jo els hauria de respondre ‘i ca, més representatiu que ell? era triar entre el Ros o el Siurana, i com comprendran no llençaré una foto del Siurana, ja que me’n queden poques i les destino a un ús privat i íntim. A part, són bípedes que guanyen per majoria absoluta, això és una representació més que lícita: la ciutadania d’aquesta nostra maltractada ciutat els vóta sens dubte cenyint-se estrictament a criteris intel·lectuals.’

A taula:

Us recomano que aquest deliciós àpat (és per a unes quatre persones) sigui menjat sense coberts i posant tots el cap dins l’olla, en mode ‘no em prenguis la caca que et mossego‘.

Qui es mengi la foto de l’Àngel Ros té dret de repetir (això ja està més encarat a explotar la part lúdica que tots portem a dins).

Bon profit!!!

Francesc Homs (CDC) reapareix amb la típica cantarella de ‘covards unionistes que tan sols volen accedir al poder per tocar pasta mentre gestionen una comunitat autònoma de règim comú i el país mentrestant se’n va a la merda‘, altrament anomenats ‘Convergents‘.

A la pràctica són igual d’útils pel país que els sociates.

Homs no creu que el votant sobiranista de CDC s’acabi decantant per Reagrupament, ja que en paraules seues:

‘Al final, el que es decidirà a la tardor no és el dia en què es farà la proclamació de la independència, sinó si el president serà Mas o Montilla. I els sobiranistes saben que Montilla està en la direcció oposada a qualsevol projecte de llibertat per a Catalunya i que Mas, com a mínim m’admetran que hi és ambigu’.

Potera companys, potera.

llegiu-ne més aquí.

Imatge: Homs abraçant-se amb ‘Sir Ambigüitat’

Autora: Àstrid Bierge

Font: elsingulardigital.cat

Esquerra comença a ordir la trampa. O potser a aquesta trampa se l’hauria d’anomenar la trampa per excel·lència, per diferenciar-la de tota la resta. Quan falta menys d’un any per les eleccions, ja comencen a voler-nos fer creure que, encara que aritmèticament sigui possible, potser no tornaran a fer el tripartit. La broma seria boníssima si l’acudit no ens l’haguessin explicat tants cops durant l’anterior campanya. La setmana passada Puigcercós va dir que no pactaria amb ningú que no tingués la intenció de lluitar pel dret a decidir, i ahir va dir que no descarta quedar-se a l’oposició si no troba un partit amb qui començar un canvi de cicle, perquè ara “toca revisar el model i, sobretot, les relacions amb l’Estat espanyol”. Canvi de cicle? Semblen paraules del líder d’un partit d’oposició. Formant part del govern, per què cal esperar a fer un canvi de cicle? Per què no comencen ara? Feina feta no fa destorb. I si Puigcercós té tan clar que pactarà amb un partit que aposti pel dret a decidir, per què no va protestar quan el 13-D Montilla i Carod inauguraven cinc parades de metro? Per què no va començar a replantejar-se la relació amb Espanya abans d’avalar feliçment un finançament que és una estafa? Per ell el marcador deu començar a córrer a partir de la propera legislatura. L’any que ve deixaré de fumar. La setmana que ve començo el règim. Sí, és clar. Puigcercós deu pretendre que els catalans confiem en ell. A cegues, “porque yo lo valgo”. Perquè ell és diferent que Carod, t’ho prometo, ell significa la renovació del partit, ell no ha tingut res a veure amb els fracassos electorals, ell no era secretari general, ell és millor, ell és el súmmum, ell és més guapo. Això no és enganyar, això és fer un ridícul espantós. A mi em fa vergonya aliena, cada cop que el sento parlar em fa patir. Mira que s’ha de tenir valor! Ja fa bé de no descartar la possibilitat de quedar-se a l’oposició, val més que vagi mentalitzant-se perquè hi anirà directe d’una coça. Llavors, ara ja sí, el PSC serà sucursalista, Iniciativa un cau de comunistes i Esquerra el partit més independentista del món.

mira com riuen xd

Continuem creixent (3.335 associats), treballem desacomplexadament per la regeneració democràtica i la independència de la nostra nació, cosa que farà del nostre país un lloc de primera categoria a nivell europeu.

No cal marejar tant la perdiu amb el tema Laporta… si ell accepta les premises de reagrupament (independència i regeneració democràtica), doncs que entri i se sotmeti als vots dels reagrupats si vol ser cap de llista.

Si això no li va i prefereix ‘jugar’ en política sense defensar ambdós valors, doncs ell triarà presentar una opció pròpia. Té tot el dret de fer-ho.

Quant a Reagrupament, amb Laporta o sense ell, continua el seu pas ferm cap al Parlament.

Fa dies em van enviar això al mail, fa gràcia.

No ho comentaré ja que el GIF parla per sí sol.

http://img38.imageshack.us/img38/9038/imperiumfail.gif

Desperteu, catalans.

Autor: Víctor Alexandre

Font: e-notícies, victoralexandre.cat

És innegable que hi ha alguns catalans, gens sospitosos d’espanyolisme, que gaudeixen amb les curses de braus i que viuen l’espectacle al marge del fet que sigui la Fiesta Nacional espanyola. Vull dir que no tothom que les defensa és espanyolista. Això és ben cert. Però també ho és que aquesta mena d’afeccionats són una petitíssima minoria. En general, l’afeccionat a les curses de braus s’identifica força amb l’ornamentació nacionalista espanyola de la Fiesta i, com que viu la prohibició com una humiliació, reacciona iradament davant la possibilitat que Catalunya l’aboleixi. Del patiment del brau i de la covardia que suposa veure un home vantant-se de ser més llest que una bèstia amb el cervell d’un canari no en diu res. No en diu res, perquè sap que en aquest terreny es troba en fals. Cosa que l’obliga a defensar la Fiesta mitjançant la desqualificació política dels qui en demanen l’abolició acusant-los d’antiespanyols. No s’adona l’acusador que dient això cau en la seva pròpia trampa i es delata com el que realment és: un espanyolista. Perquè, si la Fiesta no és identitàriament espanyola, quin sentit tindria acusar d’antiespanyol el qui la critica? Però no cal patir, perquè com diu Anna Mulà, promotora de la iniciativa legislativa popular antitaurina, referint-se als taurinistes, “és normal que utilitzin aquest tipus d’arguments, perquè és la seva manera de rebutjar un debat ètic. Un debat que en la societat catalana ja fa temps que han perdut”.Fixem-nos, en aquest sentit, que tots aquells diputats que s’han manifestat en contra de l’abolició ho han fet amb arguments polítics, no pas socials. De fet, el PP, Ciudadanos i el PSOE de Catalunya, els tres partits nacionalistes espanyols del Parlament, ja han fet saber que, arribat el moment, votaran a favor de la pervivència de la Fiesta. Cosa que no és cap novetat després que el passat mes de desembre el diputat socialista David Pérez digués al Parlament que “s’equivoquen els qui creuen que prohibint els braus serem menys Espanya. […] Semblarà que si no ets del Barça no ets català, o que si t’agrada Loquillo no ets català. Doncs sóc del Barça, m’agraden els castells i els braus. Em deixen? Gràcies”. El senyor Pérez deu pensar que n’hi ha prou que una cosa t’agradi perquè es converteixi en llei. Em pregunto què passaria si tothom adoptés la mateixa actitud en tots els ordres de la vida. Ben mirat, trobaríem molts maltractadors disposats a subscriure les paraules d’aquest diputat. De víctimes poques, però de maltractadors molts. Al capdavall, per minoritari que sigui el plaer del senyor Pérez, “les minories”, com ell diu, “sempre tenen dret a existir”. I les minories que defensen la tortura d’un ésser viu -tortura artística, això sí, oi senyor Pérez?- es veu que també.

Ben galdós, per acabar, l’argument segons el qual les curses de braus també són cultura catalana. Talment com si tot allò que és cultura popular, per sol fet de ser-ho, gaudís d’immunitat i no pogués ser reprovat. Quina llàstima que tan viscerals defensors del dret a gaudir del patiment aliè no s’adonin que necessitaríem força espai per encabir-hi totes les barbaritats, sortosament abolides, que la humanitat ha comès sota l’empara de la cultura popular.