– JORDI CASTELLS –

Val molt la pena, és joiós i intel·ligent.

Veiu-lo ací.

He trobat això, i val a dir que em sento ben identificat amb el narrador.

És un pèl llarg, però val la pena:

‘Confessions de bar’

És ben conegut que els bars i les tavernes solen ser punt d’encontre de gent de tota mena on no és difícil trobar-hi grans oradors, filòsofs tot-terreny, salvadors de pàtries i mons, futbolistes frustrats, anarquistes nihilistes i, sobretot, borratxos compulsius. Jo, no sé si per les meues lectures de Charles Bukowski i Henry Miller, o per un irreprimible i una mica perillós tedi, solc freqüentar aquests llocs –antres anava a dir– a la recerca de bons espècimens de la fauna humana o potser, confesse, amb l’esperança de trobar-hi bons personatges per als meus relats i novel·les.

No fa gaire, n’hi vaig trobar un que no em va semblar especialment original ni tan sols interessant, però que he decidit esmentar-lo ací donat el tema que hi vam tractar: el de l’espanyolitat i el de la llengua dels valencians (res a veure, però, amb la famosa, per a nosaltres, obra de Sanchis Guarner).

De fet, em va semblar tan previsible i tòpic en tots els seus trets que l’haguera bandejat ràpidament si no fóra perquè va ser ell qui es va entestar a parlar-me i parlar-me i parlar-me d’ell, la seua vida i el seu pensament. Narcisisme pur i dur. Era un home de poc més de 40 anys, camioner de València de pare castellà i mare valenciana que s’havia casat a Alzira i, que em va confessar amb fingida compunció, que malgrat entendre’l perfectament, no sabia pronunciar ni un mot de valencià. La vida és injusta, xe. El que és clar, em va donar a entendre al llarg de la conversa, és que els valencians hem d’estar orgullosos de ser valencians i també…  de ser espanyols. Em va interrogar amb la mirada en veure que no assentia immediatament les seues paraules. Jo vaig beure un llarg i fresc glop de cervesa (quin avorriment, aquestes discussions bizantines que no ens menaran enlloc) i per fi li vaig contestar: “No, discrepe una mica de tu”. El camioner va fer una cara que palesava clarament que la meua discrepància no representava cap sorpresa per ad ell i ràpidament va demanar dues cerveses més. Per fi un contertulià que li feia cas. Els valencians, em va aclarir en castellà, hem d’estar orgullosos tant de ser valencians com de ser espanyols. “Quan viatge per Alemanya, França o Suïssa, posem per cas, i veig o escolte un espanyol, sent que la sang se m’altera i el cor se m’ompli de goig”. Jo li vaig mirar el lloc del pit on em vaig imaginar que romandria el seu cor, però l’únic que hi vaig percebre va ser el bony produït amb tota seguretat per un paquet de tabac. ¿O és que potser el seu goig tenia eixa curiosa forma quadrada? “No em digues que a tu no et passa igual?”, em va etzibar. “No, no em passa igual”, vaig reconèixer, “Ho lamente”, vaig mentir, “però no em passa això”. Per descomptat que no li vaig dir que en realitat em passava tot el contrari; si per París, Londres o Roma m’ensopegava amb el típic grupet de turistes espanyols cridaners i sorollosos, el que feia era escapolir-me’n ràpidament. “Mira, amic”, li vaig dir amb ganes de finalitzar ja aquella conversa, “la cosa per a mi és ben senzilla. A voltes és bo simplificar les coses, perquè això sovint ens dóna una percepció immediata i contundent de tot plegat. Potser incompleta, però essencial. Jo considere que no tinc més pàtria que la meua llengua, el meu idioma, i com que l’idioma d’Espanya és, per molt que ho vulgueu dissimular a vegades, el castellà o espanyol, jo NO em considere espanyol. La meua pàtria és la llengua catalana, i els meus compatriotes tots els que parlen aquesta llengua”.

El camioner em va fitar amb una barreja que a mi em va semblar d’admiració, sorpresa i menyspreu i instintivament va observar la meua mà dreta que reposava plaentment damunt la butxaca dels pantalons. ¿Que potser temia que sobtadament traguera una pistola i li buidara el carregador en el seu cor farcit de goig i tabac? Curiosament en aquell moment va brindar amb mi per la nostra salut i em va dir que, tot i les nostres evidents diferències, em respectava, ja que jo en tot moment li havia parlat amb educació i claredat. Tot seguit em va proposar que anàrem als lavabos on em convidaria a una bona ratlla de farlopa. Cosa que, per a la seua sorpresa, li vaig refusar amb la màxima cortesia possible.

Poc després es va acomiadar i se’n va anar. El camió i un llarg viatge a Alemanya l’esperaven. Adéu-siau que li vaig dir, mentre observava la distància que anava separant-nos, una distància insalvable que ens converteix, a tots els espanyols i a tots nosaltres, en éssers radicalment oposats. Espanya només vol existir amb els Països Catalans inclosos i nosaltres tot just posem existir amb els espanyols fora de la nostra terra. Dins d’Espanya inevitablement desapareixerem. Vet aquí el problema.

Sico Fons

Bé, una nova entrega setmanal d’‘El bar d’en Luigi’:

http://www.youtube.com/watch?v=EiDobCzIxWI

Munar dimiteix i deixa la política

Trist, però no sorprès, m’ha deixat la notícia. Ha caigut una emperadriu del panorama polític dels Països Catalans,… I més que n’haurien de caure! L’encara avui presidenta del Parlament Balear ha dimitit dels seus càrrecs polítics després que Miquel Nadal, imputat també en el cas ‘Maquillatge’, l’hagués acusat de pràctiques corruptes.

I no estic trist per ella ni pel seu partit. Sinó pel país. Com hem de ser un país de primera amb aquesta casta de polítics?

Hem de dinamitar el sistema. Repeteixo, n’haurien de caure molts més.

Llegiu-ne més clicant ací.

Adéu, Munar!

…del rigor periodístic de diaris com el Directe.cat hom pot riure-se’n força. Es veu que es dediquen a publicar informacions falses i no contrastades només pel plaer de tirar merda contra Reagrupament.

Bravo, tot un exemple de professionalitat. Així és com actuen els gossets del metropagès, escagarrinats de por i fent el que sigui per a intentar parar la caiguda imparable.

Sort que d’altres fonts més rigoroses, serioses, no-sociates i no vergonyants ja han posat les coses al seu lloc.

Reagrupament és imparable. Per sort encara queda gent valenta i honesta en aquest país, que sembla tan indecís.

Des d’ací em permeto posar el meu granet de sorra per a enaltir la memòria d’aquell qui fou Poeta, Dramaturg, Escriptor i Patriota, crec molt sincerament que de lectura obligada.

Espriu va morir a primers de 1985, deixant un valuós llegat i una forta empremta en el saber col·lectiu del nostre poble.

És el torn de ‘respon al teu fill’:

http://www.youtube.com/watch?v=HbXQ1Onnqvo

http://www.youtube.com/watch?v=EThRmczd6hI

Espero no ser l’únic que, quan encèn la tele per a veure si fan alguna cosa de bo, té una sensació com ara la d’aquests televidents:

O sigui, avui he sopat davant la tele (encesa, per variar), per a veure si em sorprenia gratament. Evidentment no ha estat així. És com quan has practicat sexe sense protecció amb una cinquantena de meuques de carretera i vas al cap d’uns mesos a fer-te unes analítiques esperant que res de ‘positiu’ et destrossi la vida. No sé si m’explico.