http://www.youtube.com/watch?v=PoyiDP2-Zis

Per Salvador Cardús (Avui+elPunt)email protegit

“La independència, quan arribi, haurà estat resultat d’un procés complex, responsable, molt ben pensat
i construït”

Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible. Fins i tot crec que s’ha engegat un moviment de fons a favor de la independència, sòlid però de dimensions encara modestes, que arrenca del profund convenciment que, a la vista d’allò a què ens convida Espanya, aquesta és l’única sortida racional i digna. I crec que l’independentisme que ara creix és nou: incorporacions fermes, lideratges incipients, idees tendres. Un independentisme més cívic que estrictament polític, com el que representava ERC. En definitiva, noves esperances en un país que encara confia poc en ell mateix… Tot convida a tornar a cantar la vella i extraordinària cançó (1964) de Raimon D’un temps, d’un país: “Cante les esperances, i plore la poca fe”, i que podria esdevenir ben bé l’emblema d’aquests nous temps de represa nacional.

Però, amb la mateixa convicció, sabem que la independència no és un destí que hagi d’arribar passi el que passi ni, és clar, que estigui a punt de caure’ns del cel. Pot no arribar mai, podem perdre’n l’oportunitat i, segons quin perfil polític acabés presentant, pot arribar a deixar de ser una aspiració raonable per als catalans. No tots els independentismes ni totes les independències són santes i bones. O la independència està vinculada a unes aspiracions ètiques i socials admirables i universals, a un projecte de progrés material i moral que s’afegeixi al del conjunt de la humanitat, o l’esforç titànic que exigirà no tindrà cap sentit.

En qualsevol cas, cal tenir molt en compte que la independència, quan arribi, haurà estat resultat d’un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans –sí, també penso en la resta de Països Catalans– només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d’altra banda, que no tan sols s’expressa amb el resultat electoral d’un sol dia ni d’un referèndum, sinó que implica l’adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d’agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta.

Lamento molt haver de tornar a repetir idees dites i repetides fins a l’avorriment. Però és que a la vista de l’esbojarrament amb què alguns moviments, partits, plataformes i ectoplasmes independentistes –uns d’arnats i d’altres de fets i deixats estar– s’han llançat al damunt d’una hipotètica onada de vot independentista, és clar que hi ha qui ha perdut l’enteniment. Tranquils: a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya. Els “ara o mai”, s’acaben amb “mai”. I si jo tingués cap responsabilitat política en aquest espai polític, aquestes eleccions les deixaria passar de llarg. Les improvisacions es paguen cares i porten a una de les situacions que més incomoden els catalans: a fer el ridícul.

Pel meu parer, tot ve d’una mala interpretació dels esdeveniments dels darrers temps. L’èxit de les consultes per a la independència, tot i la claredat de la pregunta que s’hi feia, es deu a diversos factors que no tots parteixen d’un mateix sentiment polític ni tots conflueixen en un mateix objectiu situat en el mateix moment. N’hi ha que se n’han apropiat, abusivament, simplificant-ne el sentit a favor del seu projecte personal. En tinc prou testimonis com per atrevir-me a dir-ho. I és el cas de la manifestació del 10 de juliol: de la fàcil confluència “contra” alguna cosa precisa –en aquest cas, la sentència del Tribunal Constitucional– mai no se’n pot deduir la unitat a favor d’una mateixa resposta. Algú es va inventar que, amb la manifestació, els catalans exigien unitat a favor… això: a favor de què? No se sap. Els mateixos partits parlamentaris van caure al parany d’una hipotètica demanda d’unitat. Hi havia indignació per la sentència, sí, però també irritació contra la inoperància de la mateixa política, moltes ganes de dir que ja n’hi ha prou de provocacions, una profunda necessitat de sortir del clima depressiu dels darrers mesos… I també els crits d’independència van funcionar com a expressió d’un projecte polític per a alguns assistents, sí, però també com a canalització de tota la resta de malestars de la majoria.

La meva opinió és que les eleccions faran baixar els fums dels oportunistes que han analitzat la realitat catalana amb una eufòria equivocada, i a favor seu. Improvisacions com Solidaritat Catalana, es pagaran cares. Per la seva banda, Reagrupament, l’oferta més madura, va estar badant durant mig any i ara es troba davant d’una ràtzia electoral arrauxada. Que mantingui la calma i la serenitat. La unitat, a hores d’ara, no és la primera urgència del nou independentisme, en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència. Ho és una radicalitat democràtica, que no té res a veure amb unes primàries inventades en una nit d’insomni. I si encara no hagués arribat el moment electoral d’aquesta nova realitat, que esperi, que també és una gran virtut política.

Ara, l’eminent professor Hawking, descarta l’existència de Déu en un nou llibre que sortirà a la venda ben aviat.

“Científicament és impossible”.

És Hawking massa agosarat o arrogant? No ho crec pas. És un Científic de mena, i científic amb majúscules. Els creacionistes i d’altres fonamentalistes s’indignaran, però que els donguin pel cul, no? Només amb el mètode científic s’avança amb rigor. La fe és per als ignorants i els dèbils.

Es pot parlar més alt però no més clar.

I per acabar, un vídeo de l’Amazing Atheist, gaudiu-ne:

Tot aquell qui s’anomeni patriota i els voti, per mi és caqueta de la bona. No el típic cagallonet de gos que hom pot trobar-se pel carrer, sinó un bon palter d’aquells que provoquen vòmits descontrolats.

La salvació del país només passa per una urgent declaració unilateral d’independència, és que no hi ha més opció que aquesta. No treballar per LA opció és col·laborar amb l’estat espanyol en favor de la desaparició del que queda de Catalunya.

Res més per ara, salut als patriotes i carcinomes anals per als botiflers.

Aquí us les postejo, per si en voleu fer servir alguna en una aposta de borratxos o per quedar-vos amb algú fent veure que esteu improvisant al moment:

1. Entre els tres empenyerem el teu Geep per entre els rencs de perers.
2. Les nenes esperen els mestres rere les verdes herbes mentre mengen mel de Ceret.
3. Sents en el cervell els gemecs ferèstecs dels nens grecs que mengen bledes seques en plecs de tres en tres.
4. Els precs per les deeses en el temple d’Hermes sempre vénen bé, essent elles les que vetllen des del cel en temps de zel.
5. És bell, més…tens present que el vent entreté els bells penells, mentre que el cel, ben serè, entén que és el temps de les estrelles?

I de propina una amb la lletra ‘o’:

1. Com són tots los monjos bords? -Són tots com Son Tòfol, rodons com los còdols d’Olot!

Missatge dirigit a tots els patriotes que encara no se n’hagin adonat, ja perquè no són prou lúcids o perquè pequen de naïves:

El noticiari digital e-notícies treballa incansablement per rabentar la unitat de les forces independentistes a l’hora d’arribar a un acord cara a les properes eleccions autonòmiques de la CAC.

Per tant tots aquells qui esteu massa costumats a llegir-lo i a patir del cor, si us plau, deixeu de ser massoquistes perquè només us intoxicarà la ment.

I a tots aquells qui, a part de llegir-lo sovint, us en creieu els continguts, us recomano que trieu altres lectures de caire més intel·lectual, i obvieu l’esmentat noticiari hispanocèntric encobert, l’existència del qual es centra només en destruir el poble de Catalunya.

Solidaritat o fagocitosi independentista?

L’episodi viscut aquest dijous al vespre en un bar de l’Eixampla barceloní, on un grup d’independentistes convocats per l’incansable, ara reagrupat, Ramon Felipó, volien acomiadar l’estiu i brindar per la pàtria, va mostrar el fulll de ruta ocult de Solidaritat Catalana (SC) o, si més no, d’un dels seus impulsors, l’exconvergent i jurista López Tena, que hi va acudir acompanyat d’Emili Valdero -que s’ha apuntat al tema ràpidament per tractar de dirigir l’organització en comptes d’Uriel Beltran- i d’Anna Arqué, coneguda per la seva vinculació a la Coordinadora de les consultes, la gestora de la qual, per cert, ha desautoritzat ja d’entrada l’ús que SC n’hagi fet o en vulgui fer.

Segons conta el valencià Víctor Baeta, associat a Reagrupament Independentista, es va acostar al també valencià López Tena per interessar-se per com es produiria tècnicament la unitat entre les distintes ofertes sobiranistes per a les properes eleccions, comentant que “Reagrupament ja havien fet els deures, en tenir llistes de Lleida, Tarragona, Girona i Barcelona, aprovades per mil tres-cents delegats en la III Assemblea”, i va instar a l’advocat per “quan SC tindria les seues llistes per anar compaginant-les amb les de RI”. Per a sorpressa de Baeta, López Tena, per tres vegades i amb energia, li contestava: “no”. Baeta va inquirí “No a què?” el que va obligar al dirigent de SC a concretar aquest “no”. Va dir: “Reagrupament no compta i no hi ha res a parlar de la candidatura de RI. La ‘candidatura sobiranista’ (sic) serà elegida en unes primàries que organitzarem”. López Tena va marxar amb la cua entre cames després que molts dels assistents l’esbronquessin per la seva actitud contrària a la unitat independentista.

No menys clar i diàfan ha estat Joan Laporta. Si mireu l’entrevista que li va fer tot just ahir VilaWeb, al minut 17, quan li pregunten si seria possible que SC aprovi les seves llistes i després faci coalició amb Reagrupament, l’expresident del Barça diu que “no”, que els militants de Reagrupament s’han d’integrar a la Solidaritat Catalana i que Reagrupament proposi noms per anar a les llistes, que es votaran l’11 de setembre.

Diria, sense entrar en detalls més escabrosos que un dia o altre sortiran a la llum, que el que pretenen Tena i Laporta és un fagocitosi o un suïcidi col·lectiu de Joan Carretero i tots els seus 3.500 soldats, que durant el darrer any, contra tot i tothom, han fet tres assemblees multitudinàries, han aprovat un full de ruta nou i original, proposen una constitució nacional i es mantenen ferms en la defensa d’una candidatura transversal independentista. Pretendre, amb les vacances pel mig i deu dies de setembre fer el mateix que Reagrupament a cop de suposades assemblees de suposats milers d’adherits (el gran acte de presentació a Barcelona va ser un petit fracàs: no arribaven a 500 persones i molts eren observadors més que no pas hooligans) i cops de talonaris (es parla de cinc milions d’euros) resulta molt sospitós i no ajuda, precisament -menys encara amb declaracions com les citades- a unir res, sinó tot el contrari.

I és que l’ombra de Madí i de Vendrell és allargada, no sé si se m’entén?

Xavier Borràs, Font: Nació Digital