De vegades -crec que poques, altrament a mi no m’ha passat mai- això deu resultar en una amor perfecta, idíl·lica, d’aquelles que et salven la vida. Vull creure-hi, amb totes les meues forces. Però és clar, massa llibres i pel·lis romàntiques planen sobre el nostre imaginari col·lectiu. La majoria de cops, doncs, això no és així; i resulta ser una experiència plena de clarobscurs, altibaixos, dubtes i dificultats. En definitiva, tota una sèrie de fets desencoratjadors que posen a prova la nostra voluntat, la nostra raó, les nostres valors i el nostre equilibri sentimental.

És molt dur -però molt, eh- trobar-se sol i trist, anul·lat sentimentalment, a mercè de sentiments corrosius i destructius i amb els pensaments totalment centrats en un rostre i un nom; sabent que aquell rostre i aquell nom ja troben consol en braços d’altri, sabent que aquell rostre i aquell nom haurien pogut representar la més gran felicitat.

L’amor no es tria. Quan menys ho esperem, ens ha atrapat en una espiral de forces que ens superen i ens oprimeixen, de vegades tan fort, que creiem que el pit ens esclatarà.

I llavors, quan la buidor i l’abandó fan niu dins nostre, es fa difícil de poder dormir, de poder somriure, de poder haver un petit bri d’esperança.

font

Cansat, penso en aquelles nits, en determinats moments viscuts llong temps enrere, quan encara habitava en mi certa emoció de joventut.

La vida és una compil·lació de records, un conjunt de retalls d’aquí i d’allà, que es van desfigurant i esvaint, com un terròs de sucre dins el cafè.

Quan mori, totes aquestes vivències moriran amb mi.

I llavors, el meu llegat podrà ser valorat en mesura de les errors i els encerts que vaig cometre en vida.

Una vida com una altra, plena de records aterradors i lletjos, emocionants i bells… Una espurneta més que s’haurà apagat en l’immens univers.

I s’aniran apagant totes a poc a poc, fins que no en quedi cap, i, llavors, en l’eternal nit ja no hi haurà més estels.

Ni més dolor, mecagonlaputa.

En ocasions, reconec que pot semblar així, però en cap cas penso que sigui un mal investigador o historiador.

Us recomano aquesta interessant entrevista (en quatre parts), que li va fer Mònica Terribas a TV3.

Per veure les imatges, cliqueu aquí.

La Batalla de Montjuïc es va lliurar el 26 de gener de 1641 i s’hi van enfrontar les tropes catalanes comandades pel diputat militar de la Generalitat Francesc de Tamarit, contra les tropes de Felip IV de Castella. La victòria catalana fou contundent.

El Castell de Montjuïc es va construir l’any 1640 en trenta dies, preveient l’arribada de l’exèrcit castellà a Barcelona. El dia anterior a la batalla, els catalans van aixecar encara més l’alçada de la muralla de la fortalesa. Els castellans, van iniciar l’atac a les nou del matí, però desorganitzats, van arribar en diferents moments al castell, i van ser derrotats. Amb més de 1.500 baixes i preveient l’arribada de l’exèrcit francès, van haver de retirar-se. Per part catalana es parla de 32 morts.

Tot i l’espectacular victòria en aquesta batalla, Pau Claris morí un mes més tard, probablement emmetzinat, i Catalunya acabà immersa en la Guerra dels Segadors, que va enfrontar Castella contra Catalunya amb el suport francès, i que acabà comportant el Tractat dels Pirineus, i la pèrdua dels territoris de Catalunya del nord.

Tindrem festa WE CAME TO DANCE cada dissabte al Fissure (pis de sota), amb un servidor de punxadiscos, amb molt bon ambient i bona música.

L’oferta nocturna de Lleida s’amplia, i si ja podíeu sentir bona música retro al Pentagrama, a la casa de les 3 Àmfores, o a l’Epap, aquí una nova prova que alguna cosa es mou.

Passeu pel Fissure cada dissabte!

Aquí haveu l’arxiu:

Per veure’l llarg, tan sols cal que cliqueu la imatge (pesa dues megues i mitja).

Bé, també us he de dir que he omès la capa de gel que cobria mig continent, per tal que la cosa es vegi més polida.

Com veureu, Islàndia i Grècia guanyen el doble de terreny, apareixen illes (tant en l’Atlàntic com en la Mediterrània) que ara no hi són, desapareixen los llacs del nord de rússia, les Illes Britàniques formen part del continent, la península Italica deixa de ser una bota com a tal i s’uneix amb Sicília, el Baltic i la Mar del Nord se’n van a prendre vent -si fes més fresqueta, els holandesos ja no haurien de construir dics-, l’Adriatic esdevé una adorable cala, la Mar Negra perd gairebé la meitat de l’extensió, los mallorquins i menorquins es podrien visitar en cotxe, Àfrica i Espanya guanyen terreny al mar arreu…

D’uns anys ençà s’ha posat de moda cercar ruïnes sota la mar. Aquí n’haveu un exemple:

En fi, que així eren les coses fa uns quants mil·lenis. Molava, oi? Però bé, jo ho prefereixo tal com és ara, car no fot tant de fred.